FEELINGS

La Susanna és una infermera experta especialitzada en oncologia, on treballa de fa molts anys, a l’hospital de dia; és allà on té cura dels pacients i de les famílies en tot el llarg procés oncològic.
La Susanna està habituada a parlar i a viure amb la mort molt a prop, però en una situació més anunciada i progressiva, el que permet en la majoria d’ocasions treballar-ho amb el malalt i la família.
Però degut a la pandèmia, d’un dia per l’altre li van dir que aniria al torn de nit, a crítics, en un dels molts espais reconvertits de l’hospital. Va passar la tarda mirant vídeos d’aparells respiratoris i de tècniques d’intubació… No havia estat a la UCI des de les pràctiques d’estudiant d’infermeria.
Una idea li voltava pel cap: com ho faria per no posar en risc a la seva família?
Va trobar la solució. Aniria, fins que durés la pandèmia, a un pis buit de la seva mare. I es va trobar sopant i abraçant a les seves filles per última vegada en molt temps, veient una pel·lícula divertida per riure amb elles, explicant que marxava perquè tenia l’obligació com a infermera i com a persona de posar-se a lluitar contra un virus molt dolent, que havia de cuidar la gent malalta i que estava sola i separada de la seva família. I que esperava que quan ho poguessin entendre, amb el pas dels anys, estiguessin orgulloses de la seva mare. La Laia té vuit anys i la Queralt, deu. La Susanna va abraçar llargament a la seva parella, va fer la maleta i va anar a l’hospital a fer la primera nit de moltes que en vindrien, plenes d’angoixes, estrès i situacions tristíssimes de gent jove i no tan jove.
Al cap d’uns dies es van afegir dues companyes més en la mateixa situació, canvi de feina habitual i no posar en risc parelles i nens.
Aquesta pandèmia portava la mort de forma sobtada, sense avisar. La persona empitjorava a nivell de símptomes, ingressava i, en poques hores, la situació s’agreujava i es trobaven davant una escena de mort imminent. Hi havia el temps just d’agafar la mà, i dir-los que estarien acompanyats fins al final. Es feien trucades i videotrucades segons possibilitats per acomiadar la família.
Aquesta situació dantesca va fomentar molta cohesió de l’equip, es donaven molt suport, es compartien formes de treballar i de cuidar.
La por al contagi, la incertesa de la malaltia, els protocols constantment en canvi i l’angoixa que provocava tota la situació va servir per fer pinya i ajudar-se en moments crítics.
També els psicòlegs del servei de salut mental de l’hospital donaven suport grupal o individual als equips assistencials i a les persones que ho sol·licitaven.
Tot i així , al plegar al matí es feia difícil dormir i treure’s del cap les imatges de les deu hores treballades. Això dia rere dia.
Era fàcil fer-se un tip de plorar, per buidar l’estrès, l’angoixa i el patiment viscuts.
Poc a poc, la situació es va anar controlant.
La Susanna, desprès de dos test negatius, ja ha tornat a la seva feina habitual a l’hospital de dia d’oncologia, i a casa.
A casa, amb la parella i les filles, han establert unes normes estrictes contra el covid:
mascaretes al rebedor, una caixa per desinfectar les sabates, gel a l’entrada, guants només per anar a comprar, no agafar ascensor… Tot per la seguretat dels seus.
Tot i l’alegria de tornar a estar amb la família, les imatges i les situacions viscudes no s’esborren, segueixen apareixent quan tanca els ulls a la nit, segueix dormint malament, segueix plorant a vegades quan les imatges tornen al cap.
Aquests records mai s’esborraran, però sí que es diluiran de mica en mica al llarg del pas del temps.
La Susanna vol pensar que aquesta situació tan dura que ens ha tocat viure farà replantejar a la societat moltes coses: valors, actituds… per no ser tan egoistes i cuidar i respectar més la natura entre alguns.

(basat en un escrit de Susanna Gubianas)