HISTÒRIA D’UNA OBSESSIÓ

Aquesta és la insòlita història d’en Magí Càmera. En Magí era un home de cinquanta anys, esprimatxat, de metro vuitanta d’alçada, amb la pell d’un color groguenc que li donava un aspecte de manca de salut, encara que mai no havia patit cap malaltia. Sempre estava intranquil, movent-se amunt i avall. Quan tenia vint-i-dos anys es va casar amb una pubilla molt rica, quatre anys més gran que ell, baixeta, grossa i de caràcter agre, però estava molt enamorada d’en Magí. Al cap de dos anys el matrimoni va tenir una filla que era l’ull dret d’en Magí.
Des dels tretze anys, el nostre home tenia una dèria, una obsessió que l’apassionava: la fotografia. En el moment que van succeir els fets d’aquesta narració tenia una col·lecció de més de cinc-centes màquines de fotografiar.
Daguerrotips, polaroids, instamàtics, analògiques de totes les marques que es podien haver fabricat, digitals, APS, SLR, Full Frame, compactes, de carret, de plaques, etc. I una incomptable col·lecció d’objectius per totes i cadascuna de les màquines i altres nombrosos estris de fotografia. Els cabals de la seva dona li permetien aquests excessos i ella, encara que de no gaire bon grat, els hi permetia.
A casa seva s’havia fet construir una enorme fototeca en la que hi tenia guardades, i escrupolosament classificades, unes cinquanta mil fotografies. Les fotografies guardades en aquesta fototeca no les deixava tocar a ningú, a excepció de la seva filla. Quan ell les remenava ho feia amb guants i amb una delicadesa infinita. També tenia un soterrani adjacent a la casa on hi tenia guardades unes tres-centes mil fotografies més i un petit laboratori on revelava els treballs que anava fent.
Cada dia i moltes nits sortia i anava a fer fotografies: «caçar imatges», deia ell. Per a en Magí, tot era digne de ser fotografiat: dones, homes, nens, edificis, comerços, mercats, animalons, insectes, flors, arbres, etc. Qualsevol cosa del carrer, del món i de la natura l’entusiasmava i l’impulsava a fer una fotografia. Molts dies ni menjava. Agafava la màquina i els objectius que en aquell moment considerava que eren els més adequats i sortia a caçar imatges.
No obstant, tenia una especial predilecció per fotografiar imatges truculentes i sòrdides com assassinats, parts, persones esbudellades, monstruositats físiques humanes i dones i homes fent les seves necessitats. Dintre de la seva fal·lera, aquestes imatges eren les que més el fascinaven. A alguns centres hospitalaris i casernes de policia de Barcelona ja el donaven per impossible i se’l treien de sobre com bonament podien.
L’únic apartat de la fotografia que no li agradava era la postproducció, o sigui el tractament i la correcció de la imatge posterior a la fotografia. Aquesta tècnica la menyspreava. Deia que això era una manera de falsejar la realitat de la fotografia. Segons la seva opinió, la imatge havia de quedar tal i com havia estat fotografiada, amb els seus defectes i les seves virtuts. Per aquest motiu, d’una imatge podia fer-ne trenta o quaranta tomes amb diferent diafragmes, velocitats, ISO i el que fos necessari.
Fa pocs anys li va esdevenir una malaltia a l’ull esquerre. Va consultar amb un oftalmòleg i li va prescriure una medicació, però després de sis mesos de medicar-se es trobava pitjor. Llavors va consultar amb un famós oftalmòleg i aquest li va comunicar que no hi havia res a fer i a més l’havia d’intervenir quirúrgicament i havia d’extirpar-li el globus ocular doncs si no ho feia la malaltia podia passar a l’ull dret i es podia quedar cec.
Davant d’aquesta pèssima notícia va sortir abatut i desesperat, però com era un home de caràcter fort i molt optimista, va començar a consultar revistes i llibres especialitzats en el tema oftalmològic. Remenant entre aquestes revistes es va assabentar que al Japó vivia el professor Miro Sakafoto, n famós enginyer especialitat en nanotecnologia de càmeres per a invidents.
Sense perdre un minut va agafar un vol i el va anar a veure. Li va explicar el seu problema i l’enginyer li va dir que, efectivament, ell li podria fabricar una càmera que instal·lada en la cavitat ocular, substituiria el globus que havia perdut i podria recuperar la visió. Però davant de la sorpresa de l’enginyer en Magí li va dir: «No, vostè no m’ha entès. Jo no vull que vostè em faci una càmera per a recuperar la visió d’aquest ull. Jo el que vull és que em faci una càmera per fotografiar. Per a veure-m’hi ja en tinc prou amb l’ull dret». Davant d’aquesta petició, el professor Sakafoto es va quedar esbalaït, però balbucejant li va dir que no havia cap problema tècnic que impossibilités la fabricació de la càmera.
Després d’una delicada operació de microcirurgia, en la que li van instal·lar la càmera, en Magí va tornar a Catalunya tot cofoi, amb la càmera instal·lada a la cavitat de l’ull esquerra, fent fotos a tort i a dret. L’adminicle, a més, estava dotat d’un petit control a distància que ficat a la butxaca li permetia encendre i apagar la càmera quan volia i canviar el diafragma, la velocitat i l’ISO. Només havia d’obrir i tancar la parpella per a accionar l’obturador. L’únic petit problema que tenia la càmera és que amb l’ull obert semblava en Schwarzenegger en la pel·lícula Terminator, però això a en Magí no l’importava.
Un dia atziac, estant al seu laboratori revelant les darreres tomes que havia «caçat», va anar la seva filla molt amoïnada i li va dir: «Pare, pare! A la fototeca de casa he sentit una remor com si darrera de les fotos hi hagués algun animaló».
En Magí va deixar tot el que estava fent i va pujar a casa com una exhalació. Va afinar l’oïda on li assenyalava la seva filla i va poder constatar que, efectivament, hi havia alguna cosa que ratava les fotografies. Ple de fúria, embogit, va començar a treure i apartar fotografies i, darrere les fotos, va descobrir tres ratolins. Va agafar una escombra i va començar a donar cops per a matar els animalons, amb tan mala fortuna que la llibreria que no estava ben clavada a la paret va tombar i li va caure a sobre amb tot el seu pes i el va esclafar.
Immediatament, el van traslladar a un centre hospitalari, però ni hi van poder fer res, era mort.
Això ens ensenya que les aficions són bones, però les obsessions porten males conseqüències.