AMB TOTA LA CONFI

El cel està buit. El sol domina sobre el sostre blau. Després de dies de pluja, neu i vent, l’escalfor de la llum de les quatre de la tarda que toca just en el racó perfecte del balcó et convida a sortir-hi. La intensitat de la llum es reflecteix en les pàgines del llibre, que gradualment molesta a la vista i m’obliguen a parar la lectura. Tanco els ulls per relaxar el dolor que els meus ulls començaven a sentir.

El silenci envaeix l’escena. Hi ha tanta gent al carrer com núvols al cel. Algunes aus, com voltors i corbs, han estat atretes per aquesta absència de vida humana i s’han aventurat a baixar fins al poble, i acomodar-se en l’edifici oposat al balcó de casa meva que em tapa les espectaculars vistes de part de la vall i les muntanyes que limiten la frontera amb França.

«Això és una guerra sense armes.» Una veu provinent de l’edifici de la dreta trenca sobtadament el silenci. La Pilar, amb un jersei vermell que acapara tota l’atenció i un davantal lligat que en frena lleugerament la intensitat, es recolza a la barana del seu balcó mentre parla amb la veïna del segon. «Això arriba a passar a la Xina fa cinquanta anys i no s’escampa», replica la veïna de sota, «pensa que quan vaig a comprar ja em fa cosa».

A la conversa s’han afegit els crits de les quatre nenes que viuen al pati de davant, les quals porten el confinament a flor de pell. Em distrec pensant en lo pesades que són, però el debat veïnal torna a cridar-me l’atenció. «El món es rebel·la, de tanta porqueria que li hem tirat», diu la Pilar, acceptant part de la culpa. Amb la saviesa de l’experiència, afegeix: «Ja us ho fareu vosaltres, jo…», i es frega les mans.

La Pilar, que ha viscut una posguerra, una dictadura, la Transició i el posterior intent de democràcia, i jo, que no he viscut ni un quart de dècada, estem vivint per primera vegada una pandèmia mundial. Ens uneix estar vivint –i sentint– el mateix. I així, amb tothom. Tots tenim aquest sentiment angoixant compartit d’estar vivint un moment cruelment històric.

No m’agrada fer servir aquesta frase, però «gràcies al confinament» he descobert que a la Pilar i a mi ens uneix més que estar tancades en les quatre parets de casa i les quatre parets de Puigcerdà. La Pilar treballava amb el meu avi, el pare de la meva mare, que era sastre, juntament amb l’ara àvia de les nenes pesades del pati de davant. També me n’he assabentat que un dels millors amics de la meva cosina, la qual viu a l’àtic damunt meu, ara viu a l’edifici que em tapa les vistes. Simplement estant-hi i fixant-m’hi.

He après moltes coses «gràcies al confinament». M’he fixat en molts més detalls del meu voltant. Després de cinc anys vivint i estudiant a Barcelona i no passar més temps seguit que un estiu a la capital ceretana, he passat més de setanta dies al poble, tornant a viure amb els meus pares. «Gràcies al confinament» aprecio més el lloc on vaig néixer i créixer. «Gràcies al confinament» he après a estimar més que mai als meus pares.

Tristament, els aspectes positius d’un virus d’abast mundial són escassos i excepcionals. El «tot anirà bé» són els pares. Hi ha persones que s’han quedat sense feina, negocis que alimentaven centenars de milers de boques que han hagut de tancar, famílies que han perdut algú i, en els pitjors dels casos, més d’una persona. L’explotació de la vocació de professionals sanitaris i l’evidència d’un sistema de sanitat pública amb recursos per sota del seu potencial i precaritzat a base de retallades acaben de completar la negativitat majoritària.

Des del balcó, però, a vegades és com si no hagués passat res, com si no hagués passat el temps. El cel està com sempre, els camps continuen aquí, els arbres creixen, la pluja cau. Només la gent està més trista i apagada. Tan debò no hagués passat res.